El diputat al Parlament per ICV-EUiA, Jordi Miralles, ha declarat que l´anomenat Club Bilderberg, té “efectes destructius pels pobles i per la democràcia” i que per aquest motiu és una organització “no grata a la Catalunya de la pau i el progrés”. Miralles considera: “Una provocació” que aquesta “secta dels poderosos” que pren “decisions determinants per al futur del món al marge de les institucions, la política i la democràcia”, hagi generat una despesa de 600.000 euros a l´erari públic per a garantir la seva seguretat.
El coordinador general de la formació, Jordi Miralles, qualifica de "secta d´efectes destructius” el club dels capitalistes. Per tant, el dirigent d´EUiA demanarà al Govern català que garanteixi que el club Bilderberg pagui aquestes despeses.
Per més informació:
/2010/06/zapatero-parlara-davant-el-club.html
diumenge, 6 de juny de 2010
Els sionistes s'en foten de l'ONU
El primer ministre sionista, Benjamin Netanyahu, rebutja la proposta del secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, de crear una comissió internacional per investigar el sagnant assalt del dilluns a la Flota de la Llibertat: "Li he dit al secretari general de l'ONU que la investigació dels fets ha de ser conduïda de forma responsable i objectiva, (i) que estem buscant altres alternatives", va declarar el genocida en una trobada amb els ministres del seu partit, el racista i antisemita Likud, en el govern. Chávez ho diu clar: "Terroristes i assassins".
El primer ministre responia a informacions aparegudes avui a la premsa sobre el fet que havia donat el seu consentiment a l'ONU perquè investigués els fets a través d'una comissió presidida per l'ex primer ministre de Nova Zelanda, Geoffrey Palmer, expert en Dret Marítim.
La comissió anava a incloure també a experts nord-americans, a un representant turc i un altre israelià, en un afany de mantenir la major objectivitat i transparència possible.
"No és veritat que hagi acceptat la seva oferta de verificar el que va passar... Hem de tractar aquest tema amb cura, alhora que protegim els interessos nacionals d'Israel i de l'Exèrcit", va insistir Netanyahu sobre una conversa que va tenir amb Ban dissabte a la nit, informen mitjans locals.
Nou activistes turcs van morir dilluns en abordar comandaments d'elit israelians el vaixell Mavi Marmara quan s'encaminava a Gaza amb ajuda humanitària i la intenció declarada de trencar el bloqueig israelià a la franja. Deu més morts segons tots els testimonis continuen desapareguts.
"En la conversa amb Ban li comunicar tota la informació que tenim sobre la conducta dels membres del grup extremista turc (el IHH, organitzador de la flota) que dóna suport al terrorisme", va afegir l'inmoral Netanyahu en la compareixença davant els seus fanàtics correligionaris.
"Li vaig dir -va subratllar- que cal descobrir qui els va organitzar, qui els va finançar, qui els va equipar i com van pujar al vaixell". Sense especificar si pretenen assassinar també a tots els ciutadans amb decència que recolzen la defensa dels massacrat i espoliat poble palestí.
Israel sosté que el grup d'activistes que van atacar els primers "comandaments" -es refereix als pirates assassins a sou del feixisme- que van abordar el vaixell -en aigues internacionals- des d'helicòpters no van pujar amb la resta del passatge, sinó en un altre port, de manera que no es van sotmetre a les revisions de seguretat i portaven armes blanques. Les dels pirates eren de joguina, i els 19 morts i les desenes de ferits ho eren de broma, segons el desvergonyit i condemnat per corrupte primer ministre.
El rebuig de Netanyahu a la comissió suposa una bufetada als ridiculs esforços dels Estats Units i de l'ONU de solucionar la crisi, passa pàgina i oblidar-se de l'última satvatjada dels seus colons a Orient Mitjà, i a les pressions internacionals perquè Israel aixequi el bloqueig il.legal i criminal al ghetto de Gaza.
Amb aquesta postura, el primer ministre israelià dòna suport al ministre de Defensa, Ehud Barak, ja implicat en diverses matances, que es va mostrar partidari de no deixar que els seus soldats siguin investigats per una comissió internacional.
Les altres propostes que estudia Netanyahu són sobre el format de la comissió que va investigar la Guerra del Líban de 2006, encapçalada pel jutge Eliyahu Winograd, i que en principi no comptaria amb el suport de Turquia ni de la comunitat internacional, ni de ningú amb decència.
Netanyahu rechaza la comisión de investigación sobre la masacre propuesta por Ban Ki-moon
El primer ministro israelí, Benjamín Netanyahu, ha rechazado la propuesta del secretario general de la ONU, Ban Ki-moon, de crear una comisión internacional para investigar el sangriento asalto del lunes a la Flotilla de la Libertad.
Para leer más ir a enlace:
Qué bé s'ho passen els pijos sionistes!
La desvergonya d'un grupet de nazis en fotent-se dels assassinats pels seus mercenaris. L'estúpid govern d'Israel el va fer públic i davant l'escàndol internacional l'ha retirat. La xusma cocainòmana s'ho passa bé a costa de l'esclavitut del poble palestí que els hi paga els guateques i Obama que posa el Jack Daniel's, profeta dels sionistes borratxos i delirants. Veure les fotos dels assassinats:
http://www.facebook.com/album.php?aid=174757&id;=582489254&ref;=mf
Mani a BCN i Diari de Henning Mankel
La Plataforma Aturem la Guerra i la Campanya contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra es van manifestar el dissabte des dels Jardinets de Gràcia i Passeig de Gràcia avall, per protestar contra les recents retallades socials i les polítiques neoliberals imposades des de l'UE, i condemnar la repressió, els assassinats i la impunitat internacional del govern d’Israel. A continuació un fragment del assalt israelià escrit per Henning Mankell:
AL MAR. 4.30h: "Acabo de conciliar el son, quan em desperten. Ja a coberta, comprovo que el gran vaixell de passatgers està il.luminat per potents focus. De sobte, se senten uns trets. I comprenc que Israel s'ha decantat per la via de l'enfrontament brutal. En aigües internacionals.
Transcorreguda una hora exactament, els bots de goma s'acosten ràpids plens de soldats emmascarats que inicien l'abordatge immediatament. Ens reunim al pont de comandament. Els soldats es mostren impacients i volen que baixem a coberta. Algú es demora i l'ataquen amb una descàrrega elèctrica al braç. L'home cau a terra. Un altre home que tampoc es movia amb celeritat suficient rep l'impacte d'una bala de goma. I tot això passa allà mateix, al meu costat. És absolutament real. Persones totalment innocents tractades com animals i castigades per la seva lentitud.
Ens s'agrupen en coberta. I allà romandrem durant onze hores, fins que el vaixell atraca a Israel. Els soldats ens filmen de tant en tant, encara que no tenen cap dret. En veure'm prenent unes notes, un dels soldats se m'acosta seguida i em pregunta què escric. És l'única ocasió en què perdo els estreps. Li contesto que no és de la seva incumbència. Només li veig els ulls i no sé el que està pensant, però al final dóna mitja volta i se'n va.
Onze hores immobilitzats, amuntegats enmig d'aquell calor, pot ser un mètode de tortura. Per anar a orinar, cal demanar permís. Galetes, biscotes i pomes és el que ens donen per menjar. Prenem una decisió conjunta: No demanar que ens permetin cuinar. Ens filmarien i ho presentarien com un acte de generositat per part dels soldats. Així que ens conformem amb les galetes i els biscotes. És una humiliació sense igual. (Mentrestant, els soldats han tret els matalassos de les cabines i ara dormen al fons de la coberta de popa).
Durant aquestes onze hores tinc temps de concretar els fets. Ens han atacat mentre ens trobàvem en aigües internacionals, el que implica que els israelians han actuat com pirates, no molt millor que els que operen a les costes de Somàlia. D'altra banda, en el moment en que van obligar a la nostra nau a posar rumb a Israel, ens estaven segrestant. La seva intervenció és completament il.legal.
Mentrestant, nosaltres intentem parlar, dilucidar què passarà, i ens preguntem com és possible que els israelians hagin optat per una solució que els aboca a un carreró sense sortida. Els soldats ens observen. Alguns fan veure que no saben anglès, però tots el parlen i l'entenen. Dos d'ells són noies. Semblen preocupades. Potser després, quan hagin acabat el servei militar, decideixin fugir a Goa a destrossar la vida drogant. Succeeix constantment.
18.00 hores.
Un moll en algun lloc d'Israel. No sé on. Ens obliguen a baixar a terra i a iniciar una mena de cursa entre dues files de soldats, mentre que la televisió militar filma tot el succés. De sobte se m'acut que això, precisament això, és una cosa que mai els perdonaré. En aquest instant només penso en bèsties i porcs.
Ens dispersen, no ens permeten que parlem uns amb altres. De sobte apareix al meu costat un home del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel. Comprenc que ha vingut per impedir que em dispensin un tracte massa brusc. Després de tot, sóc un escriptor força conegut a Israel. Les meves obres estan traduïdes a l'hebreu. L'home em pregunta si necessito alguna cosa. "La llibertat, la meva i la dels altres", responc. L'home no em contesta i li demano que marxi, però ell fa un pas enrere i es queda allà, a prop de mi.
Com és obvi, no faig cap confessió. Em comuniquen que seré deportat. L'home que m'ho anuncia em diu de seguida que li agraden les meves novel.les. En aquest moment penso en la possibilitat de procurar que cap dels meus llibres torni a traduir-se a l'hebreu. És una idea que no he acabat de madurar.
L'ambient que regna en aquella "sala de recepció de refugiats" és invariablement caòtic i crispat. A cada minut colpegen a un, amarren a un altre, emmanillen a un tercer. Em repeteixo que, quan ho expliqui, ningú em creurà, però hi ha molts ulls que ho registren tot. I molts seran els que hagin de admetre que és veritat que fa dic. Els testimonis oculars som multitud.
Un únic exemple hauria de ser suficient. Just al meu costat, un home es nega a deixar les seves empremtes dactilars. Accepta que el fotografiïn, però les petjades? No ha comès cap delicte. Oposa resistència. I el colpegen fins que cau a terra. Després se l'emporten d'allà. Qui sap on. Com qualificar semblant acció? Repugnant? Inhumana? Triin lliurement.
23.00 hores.
Al parlamentari, a la doctora i a mi ens condueixen a una presó provisional. Allà ens separen. Ens donen uns entrepans ressecs com un drap. La nit es fa llarga. Faig servir de coixí les sabatilles d'esport.
Dimarts 1 de juny. A la tarda.
Al parlamentari i a mi ens condueixen d'improvís a un avió de Lufthansa. Van a deportar-nos. Ens neguem a pujar sense saber què serà de S. Sortim del calabós quan ens asseguren que ella també vindrà amb nosaltres.
Ja a bord de l'avió, una de les hostesses em porta un parell de mitjons: Un dels soldats que van atacar el vaixell on em trobava me'ls havia robat.
Així mor part del mite del soldat israelià, valerós i infalible. Ara, a més, pot afegir que són simples lladres. No vaig ser jo l'únic a qui li van robar els diners, les targetes de crèdit, la roba, el reproductor de música, l'ordinador... El mateix els va passar a molts dels que anaven a bord del mateix vaixell que, un dia, a hora molt primerenca, va patir l'atac de soldats israelians emmascarats o, el que és el mateix, d'uns pirates disfressats.
Ben entrada la nit, ja estem de tornada a Suècia. Parlo amb els periodistes. Més tard em sento una estona en la foscor, al jardí de la casa on visc. E. es mostra taciturna.
Al dia següent, el 2 de juny, sento el cant de la merla. Un cant pels que han mort.
Ara queda tot el que hem de fer per no despistar l'objectiu: Aconseguir que s'aixequi el brutal bloqueig de Gaza. Ho aconseguirem.
Darrere d'aquest objectiu esperen altres. La desarticulació d'un sistema d'apartheid porta temps. Encara que no una eternitat.
AL MAR. 4.30h: "Acabo de conciliar el son, quan em desperten. Ja a coberta, comprovo que el gran vaixell de passatgers està il.luminat per potents focus. De sobte, se senten uns trets. I comprenc que Israel s'ha decantat per la via de l'enfrontament brutal. En aigües internacionals.
Transcorreguda una hora exactament, els bots de goma s'acosten ràpids plens de soldats emmascarats que inicien l'abordatge immediatament. Ens reunim al pont de comandament. Els soldats es mostren impacients i volen que baixem a coberta. Algú es demora i l'ataquen amb una descàrrega elèctrica al braç. L'home cau a terra. Un altre home que tampoc es movia amb celeritat suficient rep l'impacte d'una bala de goma. I tot això passa allà mateix, al meu costat. És absolutament real. Persones totalment innocents tractades com animals i castigades per la seva lentitud.
Ens s'agrupen en coberta. I allà romandrem durant onze hores, fins que el vaixell atraca a Israel. Els soldats ens filmen de tant en tant, encara que no tenen cap dret. En veure'm prenent unes notes, un dels soldats se m'acosta seguida i em pregunta què escric. És l'única ocasió en què perdo els estreps. Li contesto que no és de la seva incumbència. Només li veig els ulls i no sé el que està pensant, però al final dóna mitja volta i se'n va.
Onze hores immobilitzats, amuntegats enmig d'aquell calor, pot ser un mètode de tortura. Per anar a orinar, cal demanar permís. Galetes, biscotes i pomes és el que ens donen per menjar. Prenem una decisió conjunta: No demanar que ens permetin cuinar. Ens filmarien i ho presentarien com un acte de generositat per part dels soldats. Així que ens conformem amb les galetes i els biscotes. És una humiliació sense igual. (Mentrestant, els soldats han tret els matalassos de les cabines i ara dormen al fons de la coberta de popa).
Durant aquestes onze hores tinc temps de concretar els fets. Ens han atacat mentre ens trobàvem en aigües internacionals, el que implica que els israelians han actuat com pirates, no molt millor que els que operen a les costes de Somàlia. D'altra banda, en el moment en que van obligar a la nostra nau a posar rumb a Israel, ens estaven segrestant. La seva intervenció és completament il.legal.
Mentrestant, nosaltres intentem parlar, dilucidar què passarà, i ens preguntem com és possible que els israelians hagin optat per una solució que els aboca a un carreró sense sortida. Els soldats ens observen. Alguns fan veure que no saben anglès, però tots el parlen i l'entenen. Dos d'ells són noies. Semblen preocupades. Potser després, quan hagin acabat el servei militar, decideixin fugir a Goa a destrossar la vida drogant. Succeeix constantment.
18.00 hores.
Un moll en algun lloc d'Israel. No sé on. Ens obliguen a baixar a terra i a iniciar una mena de cursa entre dues files de soldats, mentre que la televisió militar filma tot el succés. De sobte se m'acut que això, precisament això, és una cosa que mai els perdonaré. En aquest instant només penso en bèsties i porcs.
Ens dispersen, no ens permeten que parlem uns amb altres. De sobte apareix al meu costat un home del Ministeri d'Afers Exteriors d'Israel. Comprenc que ha vingut per impedir que em dispensin un tracte massa brusc. Després de tot, sóc un escriptor força conegut a Israel. Les meves obres estan traduïdes a l'hebreu. L'home em pregunta si necessito alguna cosa. "La llibertat, la meva i la dels altres", responc. L'home no em contesta i li demano que marxi, però ell fa un pas enrere i es queda allà, a prop de mi.
Com és obvi, no faig cap confessió. Em comuniquen que seré deportat. L'home que m'ho anuncia em diu de seguida que li agraden les meves novel.les. En aquest moment penso en la possibilitat de procurar que cap dels meus llibres torni a traduir-se a l'hebreu. És una idea que no he acabat de madurar.
L'ambient que regna en aquella "sala de recepció de refugiats" és invariablement caòtic i crispat. A cada minut colpegen a un, amarren a un altre, emmanillen a un tercer. Em repeteixo que, quan ho expliqui, ningú em creurà, però hi ha molts ulls que ho registren tot. I molts seran els que hagin de admetre que és veritat que fa dic. Els testimonis oculars som multitud.
Un únic exemple hauria de ser suficient. Just al meu costat, un home es nega a deixar les seves empremtes dactilars. Accepta que el fotografiïn, però les petjades? No ha comès cap delicte. Oposa resistència. I el colpegen fins que cau a terra. Després se l'emporten d'allà. Qui sap on. Com qualificar semblant acció? Repugnant? Inhumana? Triin lliurement.
23.00 hores.
Al parlamentari, a la doctora i a mi ens condueixen a una presó provisional. Allà ens separen. Ens donen uns entrepans ressecs com un drap. La nit es fa llarga. Faig servir de coixí les sabatilles d'esport.
Dimarts 1 de juny. A la tarda.
Al parlamentari i a mi ens condueixen d'improvís a un avió de Lufthansa. Van a deportar-nos. Ens neguem a pujar sense saber què serà de S. Sortim del calabós quan ens asseguren que ella també vindrà amb nosaltres.
Ja a bord de l'avió, una de les hostesses em porta un parell de mitjons: Un dels soldats que van atacar el vaixell on em trobava me'ls havia robat.
Així mor part del mite del soldat israelià, valerós i infalible. Ara, a més, pot afegir que són simples lladres. No vaig ser jo l'únic a qui li van robar els diners, les targetes de crèdit, la roba, el reproductor de música, l'ordinador... El mateix els va passar a molts dels que anaven a bord del mateix vaixell que, un dia, a hora molt primerenca, va patir l'atac de soldats israelians emmascarats o, el que és el mateix, d'uns pirates disfressats.
Ben entrada la nit, ja estem de tornada a Suècia. Parlo amb els periodistes. Més tard em sento una estona en la foscor, al jardí de la casa on visc. E. es mostra taciturna.
Al dia següent, el 2 de juny, sento el cant de la merla. Un cant pels que han mort.
Ara queda tot el que hem de fer per no despistar l'objectiu: Aconseguir que s'aixequi el brutal bloqueig de Gaza. Ho aconseguirem.
Darrere d'aquest objectiu esperen altres. La desarticulació d'un sistema d'apartheid porta temps. Encara que no una eternitat.
EN EL MAR. 4.30 horas.
Acabo de conciliar el sueño, cuando me despiertan. Ya en cubierta, compruebo que el gran buque de pasajeros está iluminado por potentes focos. De repente, se oyen unos disparos. Y comprendo que Israel se ha decantado por la vía del enfrentamiento brutal. En aguas internacionales.
Para leer más ir a enlace:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)