El Govern del PP està plantejant demanar un altre ajut davant les dificultats que troba per finançar-se en els mercats, segons ha revelat el comissari europeu d'Economia, Olli Rehn, en declaracions a Bloomberg. Els bancs que operen a Espanya van demanar al juliol al Banc Central Europeu (BCE) 402.185.000 d'euros, un nou rècord que eleva un 10% el que van sol·licitar un mes abans i multiplica per set les peticions del mateix mes de l'any anterior.
L'Executiu espanyol "està obert" a la possibilitat de demanar una altra ajuda -que implicarà noves exigències econòmiques-, ha dit Rehn aquest dimarts a Nova York, segons aquesta agència especialitzada en informació econòmica, que parla directament del que es coneix com rescat total (Sovereign bailout, en anglès), encara que en la seva web no inclou cap cita textual del responsable comunitari sobre aquesta opció.
El també vicepresident de la Comissió Europea ha dit que el president del Govern, Mariano Rajoy, encara no ha pres una decisió. I ha afegit: "Estem preparats per actuar si arriba una petició".
Aquest mateix dimarts, Rajoy no ha descartat demanar ajuda a la UE, encara que ha dit que no prendrà cap decisió sobre això fins que no es coneguin les mesures extraordinàries que va anunciar el BCE en la reunió de primers de mes.
Fins ara, la mesura de la que més es parlava era de la petició perquè el BCE compri bons de deute espanyol, cosa a la qual la institució és reticent. El BCE va instar el Govern espanyol a que Espanya formalitzi aquesta petició al fons de rescat (que ja ha aprovat destinar 100.000 milions per a la recapitalització de la banca espanyola), una petició que en tot cas implicarà un nou memoràndum, és a dir, noves condicions, que sempre passen per dràstiques retallades de despesa pública i altres reformes, com en el cas d'un rescat del tipus del que s'ha dut a terme a Grècia, Irlanda i Portugal.
Després d'una lleugera baixada de la pressió aquest dia, els inversors exigeixen ara un 6,7% pels bons espanyols a deu anys, en tot cas un nivell proper al 7% que es considera insostenible en el temps.
Aquesta jornada també s'ha conegut un nou rècord en el deute de les entitats espanyoles amb el BCE, fenomen en l'origen de la crisi del deute de l'eurozona i en particular d'Espanya, on s'ha confirmat la mateixa manera la mala marxa de l'economia.
La meitat del finançament, per a la banca espanyola
El finançament net concedit al juliol per l'Eurosistema a les entitats espanyoles va representar el 50,5% del total de l'Eurozona, que va pujar a 743.701.000 d'euros.
No obstant això, aquesta xifra no seria representativa si es té en compte que en alguns països les entitats compten amb un superàvit de liquiditat que se salda a través de les facilitats de dipòsit, de manera que el préstec net d'aquests països es tanca en negatiu.
Si només es té en compte la demanda bruta de la banca espanyola en les subhastes de liquiditat de l'institut emissor tant a curt com a llarg termini (402.185.000) en relació amb el conjunt europeu (1,236 bilions d'euros), el finançament de l'Eurosistema corresponent a la banca espanyola es rebaixa al 32,5%.
Aquest percentatge encara es manté molt per sobre del que correspondria a Espanya en funció de la seva aportació al producte interior brut (PIB) de la zona euro, de prop del 13%.
Més peticions al BCE
Els bancs que operen a Espanya van demanar al juliol al Banc Central Europeu (BCE) 402.185.000 d'euros, un nou rècord que eleva un 10% el que van sol·licitar un mes abans i multiplica per set les peticions del mateix mes de l'any anterior.
El conjunt d'entitats que operen a la zona euro van demanar al BCE al juliol 1,23 bilions d'euros, el 2,5% més que un mes abans.
L'import brut de la demanda no recull els diners que els bancs espanyols han pres prestat del BCE i han tornat a dipositar a resguard de l'organisme. La banca espanyola té aparcats 26.636.000 en aquesta 'guardiola', xifra inferior en gairebé 1.000 milions a la registrada al juny.
En aquesta línia, el conjunt de les entitats de l'Eurosistema dipositar 493.787.000 d'euros el BCE, un 35,5% menys que al juny. Aquest enfonsament ve motivat després de la decisió del BCE al juny d'eliminar la retribució del 0,25% a un dia als recursos que es guarden a la institució, per tal de reactivar el crèdit a l'eurozona i lluitar contra la recessió.
dimarts, 14 d’agost de 2012
Manacor rep els 'marxaires' Jubilats per Mallorca
Recórrer Mallorca a peu per denunciar els atacs lingüístics, paisatgístics i les retallades, heus ací la comesa que s'han imposat Jubilats per Mallorca. Avui, al cap de catorze dies, han arribat a Manacor, on s'hi fa la clausura de la primera ruta de 'Camins contra mentides'. Desenes de persones han rebut els 'marxaires', que han fet un parlament. Tot seguit, hi ha hagut una glossada en homenatge als Jubilats per Mallorca.
'Ha anat molt bé. Hem trobat molt bona resposta pertot on hem anat', diu a VilaWeb Jaume Bonet. Ell i Tomeu Amengual són dos dels quatre jubilats que van començar la caminada amb la intenció de fer-la completa. Els altres dos han hagut d'abandonar, però Bonet i Amengual -que ja van protagonitzar una vaga de fam per la llengua- han pogut arribar fins al final. A més, a cada tram se'ls han ajuntat alguns companys de jornada.
'Aquesta ha estat la primera caminada. Volem conversar amb la gent, discutir-hi, parlar amb tothom, tant si són contraris com favorables. A vegades ens adreçam a gent de la nostra corda i prou, i és una equivocació. En aquest moment cal arribar a tothom, i explicar-se amb tothom. Perquè tenim tanta de raó, que, si aconseguíssim d'explicar-la, no hi hauria dificultats perquè la immensa majoria l'acceptàs', diu Bonet, que es declara indignat pels atacs del govern balear -que acusa de seguir les consignes d'Espanya-, i també amb els governs espanyol i català. 'Particularment, estic indignat amb el govern de Catalunya perquè pacta amb el PP, tot i en veient de quina manera el PP prova d'enfonsar la nostra llengua'.
El català continua essent un dels pilars de les reivindicacions de la plataforma, sobretot des de l'arribada al poder de José Ramón Bauzà. Diu Bonet que aquesta és la seva llengua, i que per això lluiten, però que la defensa del català 'és part de la defensa de la diversitat lingüística del món', encara que en l'àmbit internacional, aquesta diversitat lingüística no interessi.
Bonet, Amengual i els companys de la marxa han passat, aquests catorze dies, per algunes poblacions mallorquines, on cada dia s'han organitzat un seguit d'actes. Proveïts amb cent mil fulls, han mirat d'explicar la seva denúncia a tothom qui els ha volguts escoltar. 'Començàrem amb una vaga de fam per la llengua, però en aquest moment, a més de la llengua hi ha mil maldecaps. Per això miram de desfer totes les mentides que ens volen fer creure'.
Porten cintes de colors que representen cada un dels capítols de la seva protesta: una de quadribarrada, per la defensa de la llengua; una de verda, per la del territori; i una de vermella, per la dels serveis públics. Segons Bonet, 'la crisi, l'han promoguda ben a posta; és una estratègia per a fer retallades. Unes retallades que són l'objectiu volgut, no un mitjà per a tirar endavant. És necessari que la gent es mogui'.
Ell va protestar, de primer, amb una vaga de fam i ara es mou a peu, amb alguns membres més de la plataforma i amb la gent que s'hi afegeixi espontàniament. Un cop acabada aquesta primera marxa, n'hi ha tres més de previstes, una al setembre, una a l'octubre, per a poder recórrer la resta de municipis de Mallorca, i una, la quarta, per a recórrer els barris de Palma.
I tot fent camí Jubilats per Mallorca no paren de maquinar noves accions de lluita per la llengua, pels serveis públics i pel territori que es faran a la tardor.
'Ha anat molt bé. Hem trobat molt bona resposta pertot on hem anat', diu a VilaWeb Jaume Bonet. Ell i Tomeu Amengual són dos dels quatre jubilats que van començar la caminada amb la intenció de fer-la completa. Els altres dos han hagut d'abandonar, però Bonet i Amengual -que ja van protagonitzar una vaga de fam per la llengua- han pogut arribar fins al final. A més, a cada tram se'ls han ajuntat alguns companys de jornada.
'Aquesta ha estat la primera caminada. Volem conversar amb la gent, discutir-hi, parlar amb tothom, tant si són contraris com favorables. A vegades ens adreçam a gent de la nostra corda i prou, i és una equivocació. En aquest moment cal arribar a tothom, i explicar-se amb tothom. Perquè tenim tanta de raó, que, si aconseguíssim d'explicar-la, no hi hauria dificultats perquè la immensa majoria l'acceptàs', diu Bonet, que es declara indignat pels atacs del govern balear -que acusa de seguir les consignes d'Espanya-, i també amb els governs espanyol i català. 'Particularment, estic indignat amb el govern de Catalunya perquè pacta amb el PP, tot i en veient de quina manera el PP prova d'enfonsar la nostra llengua'.
El català continua essent un dels pilars de les reivindicacions de la plataforma, sobretot des de l'arribada al poder de José Ramón Bauzà. Diu Bonet que aquesta és la seva llengua, i que per això lluiten, però que la defensa del català 'és part de la defensa de la diversitat lingüística del món', encara que en l'àmbit internacional, aquesta diversitat lingüística no interessi.
Bonet, Amengual i els companys de la marxa han passat, aquests catorze dies, per algunes poblacions mallorquines, on cada dia s'han organitzat un seguit d'actes. Proveïts amb cent mil fulls, han mirat d'explicar la seva denúncia a tothom qui els ha volguts escoltar. 'Començàrem amb una vaga de fam per la llengua, però en aquest moment, a més de la llengua hi ha mil maldecaps. Per això miram de desfer totes les mentides que ens volen fer creure'.
Porten cintes de colors que representen cada un dels capítols de la seva protesta: una de quadribarrada, per la defensa de la llengua; una de verda, per la del territori; i una de vermella, per la dels serveis públics. Segons Bonet, 'la crisi, l'han promoguda ben a posta; és una estratègia per a fer retallades. Unes retallades que són l'objectiu volgut, no un mitjà per a tirar endavant. És necessari que la gent es mogui'.
Ell va protestar, de primer, amb una vaga de fam i ara es mou a peu, amb alguns membres més de la plataforma i amb la gent que s'hi afegeixi espontàniament. Un cop acabada aquesta primera marxa, n'hi ha tres més de previstes, una al setembre, una a l'octubre, per a poder recórrer la resta de municipis de Mallorca, i una, la quarta, per a recórrer els barris de Palma.
I tot fent camí Jubilats per Mallorca no paren de maquinar noves accions de lluita per la llengua, pels serveis públics i pel territori que es faran a la tardor.
Els bons 'patriòtics' també tenen atrapats a milers
Centenars de milers d'inversors espanyols es troben atrapats en els anomenats 'bons patriòtics' davant la dificultat de vendre'ls en el mercat, on amb prou feines hi ha ofertes de compra i on les transaccions es salden fins i tot amb pèrdues del 15%. Entre 2011 i principis de 2012, la Generalitat de Catalunya i la Valenciana van emetre 8.801,76 milions en bons destinats a petits estalviadors. A Múrcia, la Comunitat Autònoma va dur a terme diverses emissions per uns 400 milions d'euros.
Al mercat secundari de deute, on els inversors negocien amb aquests actius, les operacions que s'aconsegueixen tancar són molt reduïdes, com prova el fet que la negociació diària rares vegades arriba a 50.000 euros, davant els milions d'euros que mouen altres títols de deute.
A més, els preus mai arriben a la inversió inicial per la necessitat peremptòria de vendre d'alguns ciutadans i «l'existència com a únics interessats d'especuladors que veuen la possibilitat d'obtenir una bona plusvàlua», explica el professor d'Economia de l'Institut d'Empresa, Joan Carles Martínez Lázaro. Per exemple, els bons catalans que es van emetre a l'abril de 2011 amb un termini d'amortització de dos anys es van vendre la setmana passada a un preu del 87,1% (amb pèrdues properes al 13% per a l'inversor inicial), el que suposa per al comprador una rendibilitat del 15,5%, pròpia dels actius d'alt risc.
En el cas dels bons valencians emesos el desembre de 2011 amb venciment a un any, el rendiment per als compradors va arribar la setmana passada al 24,59%, mentre que el venedor va patir una pèrdua propera al 7%. Pitjor ho tenen els inversors en bons d'altres comunitats autònomes com Andalusia o Múrcia, amb els que directament no es registren transaccions, segons dades de Borses i Mercats. En tot cas, el vicepresident del Govern regional, Juan Bernal (PP) de Múrcia, afirma que «la inversió és segura i està garantida per l'Estat». La millor sortida per als inversors és mantenir els bons fins al venciment, ja que el seu pagament està assegurat, de moment.
Veure la comparativa dels rendiments dels bons ara:
http://www.tucapital.es/bonos-autonomicos/
Al mercat secundari de deute, on els inversors negocien amb aquests actius, les operacions que s'aconsegueixen tancar són molt reduïdes, com prova el fet que la negociació diària rares vegades arriba a 50.000 euros, davant els milions d'euros que mouen altres títols de deute.
A més, els preus mai arriben a la inversió inicial per la necessitat peremptòria de vendre d'alguns ciutadans i «l'existència com a únics interessats d'especuladors que veuen la possibilitat d'obtenir una bona plusvàlua», explica el professor d'Economia de l'Institut d'Empresa, Joan Carles Martínez Lázaro. Per exemple, els bons catalans que es van emetre a l'abril de 2011 amb un termini d'amortització de dos anys es van vendre la setmana passada a un preu del 87,1% (amb pèrdues properes al 13% per a l'inversor inicial), el que suposa per al comprador una rendibilitat del 15,5%, pròpia dels actius d'alt risc.
En el cas dels bons valencians emesos el desembre de 2011 amb venciment a un any, el rendiment per als compradors va arribar la setmana passada al 24,59%, mentre que el venedor va patir una pèrdua propera al 7%. Pitjor ho tenen els inversors en bons d'altres comunitats autònomes com Andalusia o Múrcia, amb els que directament no es registren transaccions, segons dades de Borses i Mercats. En tot cas, el vicepresident del Govern regional, Juan Bernal (PP) de Múrcia, afirma que «la inversió és segura i està garantida per l'Estat». La millor sortida per als inversors és mantenir els bons fins al venciment, ja que el seu pagament està assegurat, de moment.
Veure la comparativa dels rendiments dels bons ara:
http://www.tucapital.es/bonos-autonomicos/
Etiquetes de comentaris:
Catalunya,
CiU,
Espanya,
Generalitat,
Múrcia,
País Valencià,
PP
Síria: Carters llançats pels 'rebels' de l'OTAN des del terrat de l'estafeta
Video mostrant la barbàrie dels terroristes de l'OTAN a Síria: Aquesta és la «oposició» que l'ambaixador de França a l'ONU, Gérard Araud, qualifica amb seguretat de «resistència»! De quina «resistència» estem parlant? A quin país democràtic islamistes armats, llançant cossos de treballadors de correus des del terrat d'un immoble i cridant consignes religioses, estarien tolerats i qualificats de «oposició», i de «revolucionaris» o de «resistents»? Els mateixos que incompleixen la llei espanyola i mantenen als presos amb les seves condemnes complertes a la presó amb mètodes feixistes són els que aplaudeixen i financen aquests crims. Els mateixos que es van als toros mentre crema el país. Els que col.loquen ineptes familiars i diuen que hi ha atur. Els vells feixistes.
Descobreixen dues noves piràmides a Egipte a través de Google Earth
Un equip de científics nord-americans ha descobert dos emplaçaments a la ribera del Nil on podria haver hagut sengles piràmides, una d'elles d'una grandària tres vegades més gran que la piràmide de Gizeh. La troballa, publicada en Arqueology News, s'ha produït després d'un estudi de la zona durant més d'una dècada a través de Google Earth.
L'autora principal de l'estudi, Angela Micol, ha explicat que els dos descobriments s'han produït al llarg de la conca del Nil, a uns 140 quilòmetres de distància.
Concretament, el primer descobriment es troba en l'Alt Egipte, a uns 12 quilòmetres de la ciutat d'Abu Sidhum. L'arqueòloga ha trobat que es va trobar un turó que "sembla tenir la part superior molt plana" i una forma triangular simètrica que "ha estat erosionada amb el temps".
Quant al segon emplaçament, situat 144 quilòmetres més al nord, Nicol ha apuntat que conté una figura de quatre costats, tot i que "quan s'observa des de dalt gairebé sembla piramidal", ha indicat.
D'acord a l'anàlisi prèvia, una d'aquestes formacions és tres vegades més gran que la Gran Piràmide de Gizeh i compta amb un ample de 189 metres. Hi ha una altra que pesa menys, però no menys impressionant, ja que aconsegueix una altura de 76 metres.
Per l'experta, "les imatges recollides de Google Earth parlen per si mateixes" ja que "el color dels monticles és fosc i similar" a la composició del material de les parets d'aquestes construccions, que estan fetes de tova i pedra". Segons la seva opinió, "és obvi que ambdós llocs van poder acollir en el seu moment unes piràmides". "Ara caldrà verificar la investigació", ha aclarit.
Els científics han assenyalat que aquesta troballa és important perquè gairebé totes les piràmides conegudes van ser construïts al voltant del Caire, mentre que, ara, aquests dos nous emplaçaments són més al sud.
No és el primer descobriment que es fa a través de Google Earth. El 2011, l'egiptòloga Sarah Parcak va identificar 17 noves piràmides que eren desconegudes fins aleshores.
L'autora principal de l'estudi, Angela Micol, ha explicat que els dos descobriments s'han produït al llarg de la conca del Nil, a uns 140 quilòmetres de distància.
Concretament, el primer descobriment es troba en l'Alt Egipte, a uns 12 quilòmetres de la ciutat d'Abu Sidhum. L'arqueòloga ha trobat que es va trobar un turó que "sembla tenir la part superior molt plana" i una forma triangular simètrica que "ha estat erosionada amb el temps".
Quant al segon emplaçament, situat 144 quilòmetres més al nord, Nicol ha apuntat que conté una figura de quatre costats, tot i que "quan s'observa des de dalt gairebé sembla piramidal", ha indicat.
D'acord a l'anàlisi prèvia, una d'aquestes formacions és tres vegades més gran que la Gran Piràmide de Gizeh i compta amb un ample de 189 metres. Hi ha una altra que pesa menys, però no menys impressionant, ja que aconsegueix una altura de 76 metres.
Per l'experta, "les imatges recollides de Google Earth parlen per si mateixes" ja que "el color dels monticles és fosc i similar" a la composició del material de les parets d'aquestes construccions, que estan fetes de tova i pedra". Segons la seva opinió, "és obvi que ambdós llocs van poder acollir en el seu moment unes piràmides". "Ara caldrà verificar la investigació", ha aclarit.
Els científics han assenyalat que aquesta troballa és important perquè gairebé totes les piràmides conegudes van ser construïts al voltant del Caire, mentre que, ara, aquests dos nous emplaçaments són més al sud.
No és el primer descobriment que es fa a través de Google Earth. El 2011, l'egiptòloga Sarah Parcak va identificar 17 noves piràmides que eren desconegudes fins aleshores.
Abaixar els salaris per sortir de la crisi?
Vicenç Navarro: Aquest article qüestiona la postura àmpliament estesa en els cercles financers i econòmics dominants tant a l'Eurozona com a Espanya, així com en els mitjans de major difusió, que aquells cercles influencien, que hi ha abaixar els salaris per tal d'augmentar la competitivitat, potenciant al sector exportador, com a mesura de sortir de la crisi. L'article assenyala que aquestes polítiques deprimiran encara més la demanda domèstica, les insuficiències són la major causa de la crisi.
Un dogma que s'ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d'Espanya és que per sortir de la crisi cal baixar els salaris. Tal creença ha estat reforçada per l'últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer el passat dijous (09.08.12), el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim (així com altres mesures encaminades a debilitar al món del treball, com la descentralització i debilitament del procés de negociació col·lectiva) per tal d'augmentar la competitivitat de l'economia espanyola i amb això facilitar la recuperació econòmica d'Espanya.
L'argument que s'utilitza per justificar aquestes mesures és que, en no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de l'Eurozona en tenir tots la mateixa moneda) per tal d'abaratir els productes i fer el país més competitiu, l'única solució que els queda a aquests països que estan en recessió és abaratir els productes a base de disminuir els salaris. D'aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint aquestes exportacions en el motor de l'economia, permetent així que surtin de la recessió.
Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments i es reprodueix no només pels equips econòmics dels partits governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental tant a nivell central com autonòmic (govern Zapatero i tripartit), ara a l'oposició.
Podria citar moltes declaracions recents d'economistes propers al PSOE i al PSC que, afegint un "to de realisme" (que sempre s'utilitza per defensar tesis neoliberals), conclouen que sí, que cal baixar els salaris com a part del que Paul Krugman i molts altres han anomenat la "devaluació domèstica". Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que ha arribat a nivells dogmàtics) en els seus proclames.
Així, l'hereu del tron d'Espanya, el Príncep Felip, en la seva inauguració d'un dels campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, l'IESE (del Opus Dei), va fer referència al fet que "els nostres preus i salaris estan marcant el ritme del retorn a la senda de la competitivitat", la qual cosa, decodificada la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso, periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació a la Casa Reial).
Els supòsits de tal dogma
Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d'evidència científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció es pot fer a base de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels salaris, possibilitat que gairebé mai s'esmenta.
I quan, rarament es fa, és per descartar aquesta possibilitat ja que-segons ells-això desincentivaria la inversió. Es miri com es miri, es proposa carregar el pes de la recuperació econòmica en l'esquena dels treballadors i no sobre les dels empresaris, als quals cal donar-los totes les facilitats i estímuls perquè exportin, doncs aquí és on rau tota la nostra salvació. Però les dades mostren l'error dels supòsits sobre els quals es basa aquest dogma. Vegem.
L'error dels supòsits que sustenten el dogma
Un dels centres de recerca econòmica proper al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board) acaba de publicar un detallat estudi de l'evolució dels salaris en l'Eurozona que mostra que aquests han descendit d'una manera molt marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal (els famosos països PIGS en la terminologia anglosaxona). Com a mitjana els costos laborals han baixat un 15% des de 2009. Però com bé assenyala l'economista belga Ronald Janssen, aquest descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general, acompanyat d'un augment ni de les inversions ni de les exportacions ("Falling wage Costs: Europe s Light at the end of the tunnel?").
Janssen mostra gràfica i convincentment al seu article que a Grècia, per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclosos en la manufactura, no ha anat acompanyat d'un augment de les exportacions. Abans al contrari, aquestes han baixat també molt marcadament. Grècia, per cert, tenia un fort sector exportador abans que s'iniciés la crisi el 2008. Els salaris ja que han baixat (caigut en picat) a Grècia però això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les inversions. L'únic que ha pujat han estat els beneficis empresarials que s'han disparat a una xifra equivalent a un 12% del PIB grec. Mentrestant, l'economia grega està anant de mal a pitjor.
A Espanya ia Portugal, però, les exportacions sí que han crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement però no ha estat suficient per revifar l'economia d'aquests països. En ambdós països, la gran destrucció d'ocupació (en part responsable de l'augment de la productivitat), conseqüència de les polítiques d'austeritat i de la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l'augment de les exportacions no ha estat suficient per estimular de nou l'economia.
La baixada de salaris que en teoria està augmentant les exportacions està alhora deprimint l'economia domèstica, vencent aquesta última a la primera. Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant força temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica, de voler estimular l'economia a base de col·locar el sector exportador al centre de l'economia. No va ser fins que governs d'esquerres i centroizquierdas potenciar la demanda domèstica que aquells països d'Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió.
En aquest aspecte, és interessant veure la similitud dels arguments neoliberals (presentats com a arguments de sentit comú en les "ciències econòmiques") utilitzats a Amèrica Llatina i ara aquí a Espanya. Aquests arguments estan sent utilitzats avui a Espanya no només per les dretes sinó també per economistes de partits exgobernantes de centreesquerra, com el PSOE i el PSC, avui a l'oposició (resultat, per cert, de l'aplicació d'aquestes polítiques). Un altre argument que utilitzen tals economistes, que assumeixen que la recuperació econòmica procedirà del sector exportador (per a això exigeixen un descens salarial), és que aquest tipus de recuperació ha de ser, per necessitat, molt lenta.
A Amèrica Llatina es va insistir en això, any rere any, durant tota una dècada de domini liberal en les esferes de poder. La famosa llum al final del túnel, però, mai es va engrandir. En realitat, la famosa llum apareixia cada vegada més lluny i més petita. I està passant el mateix ara a Espanya.
A on està portant aquest dogma
Tot aquest procés era predictible. És fàcil de veure que aquestes polítiques són errònies. Només es necessita mirar les dades i oblidar-se de la teologia neoliberal (presentada com a coneixement econòmic). Quan tants treballadors estan sense feina i quan la majoria de joves estan sense feina durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Espanya.
Davant d'un sector exportador viu, hi ha una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d'ocupació, i reducció de despesa pública. Aquesta va ser la situació a Llatinoamèrica en el període neoliberal i aquesta és la situació als països PIGS ara (convertit en GIPSI, amb la inclusió d'Itàlia).
En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no només en els països perifèrics de l'Eurozona sinó també als països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, Purchasing manager index) està baixant també a Alemanya ia França a nivells d'Itàlia, havent arribat a quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, ja que gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retalls de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.
La resposta de l'establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l'Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanyes i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l'Eurozona, conduint al precipici a tota l'Eurozona.
S'inicia així una competició per veure qui paga menys als seus treballadors. Aquests són els costos de continuar creient en el dogma neoliberal. Però com bé ha dit la Organzacion internacional Salaris del Treball, en la seva resposta a l'informe del BCE, tal estratègia portarà a una depressió no només europea sinó mundial. El que està passant a l'Eurozona és un exemple de les conseqüències d'aquestes polítiques. La seva esdevenidora recessió pot portar a una gran depressió. En realitat, per a milers d'espanyols i d'europeus aquesta depressió ja ha arribat. Aquests són els costos de continuar creient i aplicant el dogma.
Una darrera observació. L'enorme força i influència del pensament neoliberal a Espanya (resultat del gran poder que té la banca i la gran patronal en els fòrums mediàtics i polítics) es reforça amb l'enorme passivitat de les esquerres. I no m'estic referint als partits polítics (als quals caldria reformar substancialment) i als sindicats sinó a les persones que es consideren d'esquerres i que amb la seva passivitat estan permetent que tal pensament i les polítiques que les sustenten (que estan fent molt de mal) continuïn.
Per això em permeto suggerir al lector d'aquest article que es mobilitzi i que, si està d'acord amb la tesi que exposo (enormement minoritària a Espanya, per la seva marginació en els mitjans), envieu aquest article a tot tertulià, a tot periodista, a tot canal informatiu que reprodueix aquest dogma, a fi de mostrar que el que diuen i promouen no té cap base científica, denunciant amb això, la seva funció propagandística en lloc de informativa.
Permeteu-me una observació personal. El meu bloc rep al voltant de 10.000 contactes al dia. Si suposem que almenys un 10% coincideixen amb els meus tesi i aquests enviessin cartes o truquessin als mitjans cada vegada que tal propaganda passa, aquests mitjans captarien el missatge que la població és conscient de la seva actitud propagandística, exigint-los major rigor i diversitat.
L'enorme passivitat de les persones d'esquerra hauria de substituir per una agitació social i intel·lectual que mostrés les enormes falsedats de la saviesa convencional que es reprodueix a través dels mitjans d'informació de major difusió, transformant-los en mitjans de persuasió. Una de les grans insuficiències de la democràcia espanyola és precisament la falta de diversitat d'aquests mitjans. La ciutadania hauria de mobilitzar-se per protestar i denunciar aquesta situació.
Un dogma que s'ha estès en els establishments financers, econòmics, mediàtics, acadèmics i polítics d'Espanya és que per sortir de la crisi cal baixar els salaris. Tal creença ha estat reforçada per l'últim informe sobre Espanya del Banc Central Europeu donat a conèixer el passat dijous (09.08.12), el qual subratlla la necessitat que es baixin els salaris i el salari mínim (així com altres mesures encaminades a debilitar al món del treball, com la descentralització i debilitament del procés de negociació col·lectiva) per tal d'augmentar la competitivitat de l'economia espanyola i amb això facilitar la recuperació econòmica d'Espanya.
L'argument que s'utilitza per justificar aquestes mesures és que, en no poder devaluar la moneda (possibilitat denegada als països de l'Eurozona en tenir tots la mateixa moneda) per tal d'abaratir els productes i fer el país més competitiu, l'única solució que els queda a aquests països que estan en recessió és abaratir els productes a base de disminuir els salaris. D'aquesta manera seran més i més competitius i vendran més productes, exportant més i més, convertint aquestes exportacions en el motor de l'economia, permetent així que surtin de la recessió.
Aquest argument ha passat a ser part de la teologia de tals establishments i es reprodueix no només pels equips econòmics dels partits governants, la majoria conservadors i liberals (en realitat neoliberals), sinó també entre economistes que gaudeixen de gran visibilitat mediàtica i que han tingut responsabilitat governamental tant a nivell central com autonòmic (govern Zapatero i tripartit), ara a l'oposició.
Podria citar moltes declaracions recents d'economistes propers al PSOE i al PSC que, afegint un "to de realisme" (que sempre s'utilitza per defensar tesis neoliberals), conclouen que sí, que cal baixar els salaris com a part del que Paul Krugman i molts altres han anomenat la "devaluació domèstica". Per cert, fins i tot la Monarquia està promovent aquesta creença (que ha arribat a nivells dogmàtics) en els seus proclames.
Així, l'hereu del tron d'Espanya, el Príncep Felip, en la seva inauguració d'un dels campus del centre de reflexió i promoció neoliberal, l'IESE (del Opus Dei), va fer referència al fet que "els nostres preus i salaris estan marcant el ritme del retorn a la senda de la competitivitat", la qual cosa, decodificada la narrativa diplomàtica, vol dir que les baixades de salaris estan preparant la sortida de la crisi, mitjançant el suposat augment de la competitivitat (discurs probablement preparat per Javier Ayuso, periodista econòmic de persuasió neoliberal, exdirector de comunicacions del BBVA, que avui treballa en temes de comunicació a la Casa Reial).
Els supòsits de tal dogma
Tal dogma, com tots els dogmes, es basa en fe en lloc d'evidència científica. En primer lloc, fins i tot si acceptéssim per un moment la necessitat de devaluació domèstica, tal baixada dels costos de producció es pot fer a base de reduir els beneficis empresarials, en lloc dels salaris, possibilitat que gairebé mai s'esmenta.
I quan, rarament es fa, és per descartar aquesta possibilitat ja que-segons ells-això desincentivaria la inversió. Es miri com es miri, es proposa carregar el pes de la recuperació econòmica en l'esquena dels treballadors i no sobre les dels empresaris, als quals cal donar-los totes les facilitats i estímuls perquè exportin, doncs aquí és on rau tota la nostra salvació. Però les dades mostren l'error dels supòsits sobre els quals es basa aquest dogma. Vegem.
L'error dels supòsits que sustenten el dogma
Un dels centres de recerca econòmica proper al món empresarial de les grans corporacions nord-americanes (The Conference Board) acaba de publicar un detallat estudi de l'evolució dels salaris en l'Eurozona que mostra que aquests han descendit d'una manera molt marcada a Espanya, Irlanda, Grècia i Portugal (els famosos països PIGS en la terminologia anglosaxona). Com a mitjana els costos laborals han baixat un 15% des de 2009. Però com bé assenyala l'economista belga Ronald Janssen, aquest descens dels salaris i augment dels beneficis no ha anat, en general, acompanyat d'un augment ni de les inversions ni de les exportacions ("Falling wage Costs: Europe s Light at the end of the tunnel?").
Janssen mostra gràfica i convincentment al seu article que a Grècia, per exemple, el molt marcat descens dels salaris, inclosos en la manufactura, no ha anat acompanyat d'un augment de les exportacions. Abans al contrari, aquestes han baixat també molt marcadament. Grècia, per cert, tenia un fort sector exportador abans que s'iniciés la crisi el 2008. Els salaris ja que han baixat (caigut en picat) a Grècia però això no ha suposat ni un creixement de les exportacions ni de les inversions. L'únic que ha pujat han estat els beneficis empresarials que s'han disparat a una xifra equivalent a un 12% del PIB grec. Mentrestant, l'economia grega està anant de mal a pitjor.
A Espanya ia Portugal, però, les exportacions sí que han crescut sobretot a partir del 2009. Tal creixement però no ha estat suficient per revifar l'economia d'aquests països. En ambdós països, la gran destrucció d'ocupació (en part responsable de l'augment de la productivitat), conseqüència de les polítiques d'austeritat i de la gran baixada de salaris, ha creat una recessió tal que l'augment de les exportacions no ha estat suficient per estimular de nou l'economia.
La baixada de salaris que en teoria està augmentant les exportacions està alhora deprimint l'economia domèstica, vencent aquesta última a la primera. Això confirma el que diversos autors hem estat assenyalant durant força temps: el gran error, mostrat moltes vegades a Llatinoamèrica, de voler estimular l'economia a base de col·locar el sector exportador al centre de l'economia. No va ser fins que governs d'esquerres i centroizquierdas potenciar la demanda domèstica que aquells països d'Amèrica Llatina van sortir de la seva recessió.
En aquest aspecte, és interessant veure la similitud dels arguments neoliberals (presentats com a arguments de sentit comú en les "ciències econòmiques") utilitzats a Amèrica Llatina i ara aquí a Espanya. Aquests arguments estan sent utilitzats avui a Espanya no només per les dretes sinó també per economistes de partits exgobernantes de centreesquerra, com el PSOE i el PSC, avui a l'oposició (resultat, per cert, de l'aplicació d'aquestes polítiques). Un altre argument que utilitzen tals economistes, que assumeixen que la recuperació econòmica procedirà del sector exportador (per a això exigeixen un descens salarial), és que aquest tipus de recuperació ha de ser, per necessitat, molt lenta.
A Amèrica Llatina es va insistir en això, any rere any, durant tota una dècada de domini liberal en les esferes de poder. La famosa llum al final del túnel, però, mai es va engrandir. En realitat, la famosa llum apareixia cada vegada més lluny i més petita. I està passant el mateix ara a Espanya.
A on està portant aquest dogma
Tot aquest procés era predictible. És fàcil de veure que aquestes polítiques són errònies. Només es necessita mirar les dades i oblidar-se de la teologia neoliberal (presentada com a coneixement econòmic). Quan tants treballadors estan sense feina i quan la majoria de joves estan sense feina durant molts anys, signifiquen una pèrdua, moltes vegades irreversible, de recursos productius. I això és el que està passant a Espanya.
Davant d'un sector exportador viu, hi ha una economia domèstica paralitzada per una enorme falta de demanda, creada per la confluència de baixada de salaris, destrucció d'ocupació, i reducció de despesa pública. Aquesta va ser la situació a Llatinoamèrica en el període neoliberal i aquesta és la situació als països PIGS ara (convertit en GIPSI, amb la inclusió d'Itàlia).
En realitat, la baixada de salaris està creant una enorme recessió no només en els països perifèrics de l'Eurozona sinó també als països del centre. El nivell de demanda de la manufactura (PMI, Purchasing manager index) està baixant també a Alemanya ia França a nivells d'Itàlia, havent arribat a quotes per sota del que es considera el nivell acceptable i/o sostenible. I això era, de nou, predictible, ja que gran part de les exportacions alemanyes i franceses són importacions italianes, espanyoles, portugueses i gregues. I la baixada de salaris i retalls de despesa pública estan reduint dramàticament el consum domèstic i exterior.
La resposta de l'establishment alemany no és estimular la demanda a Alemanya i en els altres països de l'Eurozona sinó al contrari. Les seves polítiques públiques estan retallant els salaris dels treballadors alemanyes i (pressionant a través del Bundesbank i, per tant, del BCE) dels treballadors dels països perifèrics de l'Eurozona, conduint al precipici a tota l'Eurozona.
S'inicia així una competició per veure qui paga menys als seus treballadors. Aquests són els costos de continuar creient en el dogma neoliberal. Però com bé ha dit la Organzacion internacional Salaris del Treball, en la seva resposta a l'informe del BCE, tal estratègia portarà a una depressió no només europea sinó mundial. El que està passant a l'Eurozona és un exemple de les conseqüències d'aquestes polítiques. La seva esdevenidora recessió pot portar a una gran depressió. En realitat, per a milers d'espanyols i d'europeus aquesta depressió ja ha arribat. Aquests són els costos de continuar creient i aplicant el dogma.
Una darrera observació. L'enorme força i influència del pensament neoliberal a Espanya (resultat del gran poder que té la banca i la gran patronal en els fòrums mediàtics i polítics) es reforça amb l'enorme passivitat de les esquerres. I no m'estic referint als partits polítics (als quals caldria reformar substancialment) i als sindicats sinó a les persones que es consideren d'esquerres i que amb la seva passivitat estan permetent que tal pensament i les polítiques que les sustenten (que estan fent molt de mal) continuïn.
Per això em permeto suggerir al lector d'aquest article que es mobilitzi i que, si està d'acord amb la tesi que exposo (enormement minoritària a Espanya, per la seva marginació en els mitjans), envieu aquest article a tot tertulià, a tot periodista, a tot canal informatiu que reprodueix aquest dogma, a fi de mostrar que el que diuen i promouen no té cap base científica, denunciant amb això, la seva funció propagandística en lloc de informativa.
Permeteu-me una observació personal. El meu bloc rep al voltant de 10.000 contactes al dia. Si suposem que almenys un 10% coincideixen amb els meus tesi i aquests enviessin cartes o truquessin als mitjans cada vegada que tal propaganda passa, aquests mitjans captarien el missatge que la població és conscient de la seva actitud propagandística, exigint-los major rigor i diversitat.
L'enorme passivitat de les persones d'esquerra hauria de substituir per una agitació social i intel·lectual que mostrés les enormes falsedats de la saviesa convencional que es reprodueix a través dels mitjans d'informació de major difusió, transformant-los en mitjans de persuasió. Una de les grans insuficiències de la democràcia espanyola és precisament la falta de diversitat d'aquests mitjans. La ciutadania hauria de mobilitzar-se per protestar i denunciar aquesta situació.
Fins les agulles per a insulina escassegen als CAP
Molts diabètics catalans fa temps que desconeixen què és punxar-se amb comoditat la insulina que necessiten. Els afectats per aquesta malaltia crònica es queixen de la poca qualitat que tenen les agulles que subministra gratuïtament la sanitat pública. Asseguren que des de fa uns dos anys, els fiblons tenen menys qualitat i només es poden utilitzar una vegada.
A més, també alerten que des de fa uns mesos diversos centres d'atenció primària (CAP) de les comarques gironines reparteixen cada cop menys material, fet que obliga els diabètics a reutilitzar les agulles encara que això suposi patir petites lesions cada vegada que s'injecten insulina.
Marta Pell és una de les últimes afectades a notar l'escassetat. Fa 10 anys que es punxa tres vegades al dia per controlar la diabetis que pateix. Des que van canviar el material, ha anat a recollir-lo al CAP de Can Gibert del Pla (a Girona) aproximadament una vegada al mes. En cada visita, Pell rebia una caixa amb 100 agulles, fet que li permetia utilitzar-les només un o dos cops. Des del passat mes de juliol però, el CAP només li atorga un grapat de 10 fiblons, i en molts casos ha tornat a casa amb les mans buides perquè l'ambulatori no disposava d'agulles.
La manca de material ha provocat que aquesta afectada resident a Sils s'hagi hagut de desplaçar fins al CAP de Can Gibert cada tres dies per aconseguir els fiblons. "He de demanar hora cada cop, i perdre molt temps perquè no arriba el material als CAP. Un dia hi vaig i no tenen agulles, l'altre dia en tenen però no són les que a mi em van bé, i quan en tenen no són les suficients i he de tornar..." es queixa Pell. En aquest sentit, afegeix que les punxades deixen blaus i ferides perquè ha de reutilitzar unes agulles que només estan pensades per un sol ús.
No és l'únic lloc de la província de Girona on s'han detectat aquestes mancances. Fa un parell de mesos una pacient diabètica embarassada de 6 mesos va haver d'anar a una farmàcia i abonar 50 euros per unes agulles ja que al CAP de Palamós no n'hi havia. Recórrer a la butxaca és l'única alternativa que veuen molts diabètics per evitar mals tràngols a l'hora de medicar-se. Però molts es resisteixen a pagar per un material que fins ara han tingut de franc.
Mesures econòmiques
L'Associació de Diabètics de Catalunya (ADC) ja fa anys que denuncia una baixada de qualitat en el material per tractar aquesta malaltia crònica, una de les més esteses del món. L'ADC assegura que des que el CatSalut va canviar les agulles fa més de dos anys, la qualitat de vida dels diabètics catalans ha empitjorat substancialment. Aquesta entitat no té dubte que el canvi de material es va fer per un tema econòmic, i creu que les retallades han agreujat encara més el subministrament dels fiblons. La presidenta de l'ADC, Montse Soley destaca que la gestió de les agulles depèn de cada CAP, però afegeix que les mesures d'estalvi en aquests centres hi ha repercutit negativament.
A més, també alerten que des de fa uns mesos diversos centres d'atenció primària (CAP) de les comarques gironines reparteixen cada cop menys material, fet que obliga els diabètics a reutilitzar les agulles encara que això suposi patir petites lesions cada vegada que s'injecten insulina.
Marta Pell és una de les últimes afectades a notar l'escassetat. Fa 10 anys que es punxa tres vegades al dia per controlar la diabetis que pateix. Des que van canviar el material, ha anat a recollir-lo al CAP de Can Gibert del Pla (a Girona) aproximadament una vegada al mes. En cada visita, Pell rebia una caixa amb 100 agulles, fet que li permetia utilitzar-les només un o dos cops. Des del passat mes de juliol però, el CAP només li atorga un grapat de 10 fiblons, i en molts casos ha tornat a casa amb les mans buides perquè l'ambulatori no disposava d'agulles.
La manca de material ha provocat que aquesta afectada resident a Sils s'hagi hagut de desplaçar fins al CAP de Can Gibert cada tres dies per aconseguir els fiblons. "He de demanar hora cada cop, i perdre molt temps perquè no arriba el material als CAP. Un dia hi vaig i no tenen agulles, l'altre dia en tenen però no són les que a mi em van bé, i quan en tenen no són les suficients i he de tornar..." es queixa Pell. En aquest sentit, afegeix que les punxades deixen blaus i ferides perquè ha de reutilitzar unes agulles que només estan pensades per un sol ús.
No és l'únic lloc de la província de Girona on s'han detectat aquestes mancances. Fa un parell de mesos una pacient diabètica embarassada de 6 mesos va haver d'anar a una farmàcia i abonar 50 euros per unes agulles ja que al CAP de Palamós no n'hi havia. Recórrer a la butxaca és l'única alternativa que veuen molts diabètics per evitar mals tràngols a l'hora de medicar-se. Però molts es resisteixen a pagar per un material que fins ara han tingut de franc.
Mesures econòmiques
L'Associació de Diabètics de Catalunya (ADC) ja fa anys que denuncia una baixada de qualitat en el material per tractar aquesta malaltia crònica, una de les més esteses del món. L'ADC assegura que des que el CatSalut va canviar les agulles fa més de dos anys, la qualitat de vida dels diabètics catalans ha empitjorat substancialment. Aquesta entitat no té dubte que el canvi de material es va fer per un tema econòmic, i creu que les retallades han agreujat encara més el subministrament dels fiblons. La presidenta de l'ADC, Montse Soley destaca que la gestió de les agulles depèn de cada CAP, però afegeix que les mesures d'estalvi en aquests centres hi ha repercutit negativament.
La Justícia dels EUA acorrala al promotor d'Eurovegas
El magnat sionista nord-americà Sheldon Adelson, promotor del macrocomplex Eurovegas que aspiren acollir Madrid (PP) i Barcelona (CiU), torna a estar ofegat per la Justícia. A la investigació oberta pel Departament de Justícia dels EUA, i en què també participa la Comissió del Mercat de Valors, per permetre la prostitució als seus locals de joc de Macau i subornar a les autoritats locals per facilitar els seus negocis, s'ha sumat una altra de l'organisme regulador del joc de l'estat de Nevada.
Les tres investigacions poden tenir les seves arrels en la denúncia presentada contra Adelson per Steve Jacobs, el seu exsoci i exgerent de la filial de Las Vegas Sands Corp a Macau. Després de ser acomiadat, aquest va acudir a la Justícia comptant les fosques estratègies que utilitzava el magnat nord-americà per mantenir els seus negocis a Macau. Però Sands ja ha negat qualsevol tipus d'activitat il·lícita. Adelson, quan va ser citat a declarar davant del jutjat, ha assegurat "res" del que diu Jacobs és cert i "no ho pot demostrar".
Milions per intermediaris
Les autoritats de Nevada han obtingut recentment un informe detallat, que conclou que els controls de la companyia en accions executives eren massa febles. El document, revelat el divendres pel diari Wall Street Journal, no dóna proves concloents de pagaments corruptes però adverteix de les desenes de milions de dòlars que es gasten a través d'intermediaris per garantir l'espai per als centres de Adelson als Estats Units i la Xina .
La pàgina web de periodisme d'investigació ProPublica revelava fa poques setmanes que la companyia del magnat hauria obstruït deliberadament la justícia en ocultar que havia aconseguit salvar una còpia dels arxius dels seus casinos a Macau (ocults en un disc dur que va ser enviat de Macau a Las Vegas).
Les tres investigacions poden tenir les seves arrels en la denúncia presentada contra Adelson per Steve Jacobs, el seu exsoci i exgerent de la filial de Las Vegas Sands Corp a Macau. Després de ser acomiadat, aquest va acudir a la Justícia comptant les fosques estratègies que utilitzava el magnat nord-americà per mantenir els seus negocis a Macau. Però Sands ja ha negat qualsevol tipus d'activitat il·lícita. Adelson, quan va ser citat a declarar davant del jutjat, ha assegurat "res" del que diu Jacobs és cert i "no ho pot demostrar".
Milions per intermediaris
Les autoritats de Nevada han obtingut recentment un informe detallat, que conclou que els controls de la companyia en accions executives eren massa febles. El document, revelat el divendres pel diari Wall Street Journal, no dóna proves concloents de pagaments corruptes però adverteix de les desenes de milions de dòlars que es gasten a través d'intermediaris per garantir l'espai per als centres de Adelson als Estats Units i la Xina .
La pàgina web de periodisme d'investigació ProPublica revelava fa poques setmanes que la companyia del magnat hauria obstruït deliberadament la justícia en ocultar que havia aconseguit salvar una còpia dels arxius dels seus casinos a Macau (ocults en un disc dur que va ser enviat de Macau a Las Vegas).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)