diumenge, 3 de març de 2013

Un bisbe i un cardenal O'Brien, dels EUA un i britànic l'altre, van ocultar i practicar abusos sexuals

Thomas O'Brien, bisbe catòlic de Phoenix, a l'estat d'Arizona, ha arribat a un acord per lliurar-se d'anar a la presó per obstrucció de la justícia, pel qual reconeix que va encobrir la pederàstia dels religiosos de la seva diòcesi, a els que va permetre que seguissin treballant amb nens tot i conèixer les denúncies que abusaven dels menors. El cardenal britànic Keith O'Brien (foto), qui va renunciar a l'arquebisbat d'Escòcia dilluns passat sota sospites de conducta indecent, va admetre avui haver tingut un "comportament sexual" inapropiat i ha demanat "perdó" a l'Església i als que hagi "ofès".

El bisbe catòlic de Phoenix, a l'estat d'Arizona, Thomas O'Brien, va admetre avui haver ocultat durant dècades denúncies d'abusos sexuals comesos per sacerdots de la seva diòcesi.

En un acord extrajudicial que l'exonera de càrrecs criminals, el bisbe O'Brien, màxima autoritat de la diòcesi des de 1981, va dir que va permetre que els sacerdots treballessin amb nens tot i saber que havia denúncies d'abús sexual en contra.

El bisbe de 67 anys també va reconèixer que va traslladar als capellans acusats d'aquestes activitats sense revelar les denúncies als seus supervisors immediats en l'Església o la comunitat.

El fiscal del comtat de Maricopa, Rick Romley, ha indicat que O'Brien, qui controla una diòcesi de més de 400.000 fidels també va accedir a crear nous càrrecs que limiten les seves facultats de supervisió de les activitats dels sacerdots.

Va assenyalar que mitjançant l'acord amb les autoritats fiscals del comtat, Thomas O'Brien (foto) va eludir una acusació directa d'obstrucció de la justícia que li haguessin significat dos anys i mig de presó, a més d'una multa: "La meva preocupació principal en aquest cas era assegurar que es posi fi als abusos de què són víctimes els nens", va dir el fiscal en una conferència de premsa.

Romley va parlar amb els periodistes després d'anunciar la presentació de càrrecs contra sis sacerdots retirats i en exercici per abusos contra menors comesos entre 1978 i 1999.

L'Església Catòlica dels EUA va ser sacsejada l'any passat per denúncies que les seves autoritats no van prendre mesures contra centenars de sacerdots acusats d'abusos sexuals. Segons les denúncies, en comptes de castigar o d'expulsar del sacerdoci els bisbes es limitaven a traslladar de parròquia sense informar els fidels.

El bisbe catòlic d'Arizona va reconèixer, el 2003, que durant anys havia permès que sacerdots acusats de pedofília treballessin amb menors. El fiscal Rick Romley li va oferir un tracte: el bisbe, Thomas O'Brien, podia evitar la banqueta dels acusats si renunciava a bona part dels seus poders. El bisbe va acceptar. L'1 de juny de 2003 el bisbe va atropellar i va matar un vianant i es va donar a la fuga.

Cardenal britànic admet un "comportament sexual" inapropiat

El cardenal britànic Keith O'Brien, qui va renunciar a l'arquebisbat d'Escòcia dilluns passat per denúncies de conducta indecent, va admetre avui haver tingut un "comportament sexual" inapropiat i va demanar "perdó" a l'Església i als que hagi "ofès".

Després de les acusacions que "en aquests últims dies es van fer públiques", va dir O'Brien en un comunicat, "vull aprofitar aquesta oportunitat per admetre que el meu comportament sexual en certes ocasions va caure per sota de l'estàndard que s'espera de mi com capellà, arquebisbe i cardenal". "A aquells que hagi ofès, els demano disculpes i perdó", ha afegit, "també em disculpo davant l'Església catòlica i el poble d'Escòcia".

Keith O'Brien, la major autoritat eclesiàstica de l'Església Catòlica a Escòcia, havia presentat la seva renúncia al novembre al càrrec d'arquebisbe de Saint Andrews i Edimburg, que havia de ser efectiva al març, quan complirà l'edat canònica, 75 anys.

No obstant això, el papa Ratzinger, abans de dimitir, va decidir que la dimissió d'O'Brien fos efectiva des de dilluns

El mateix cardenal va precisar també que no participaria en el conclave que designarà el nou Papa.

'Gargamella Insondable': Els secrets de La Camarga, Jordi Pujol i Sánchez Camacho

L’anomena El Tiangle 'Gargamella Insondable' –GI, en endavant– i diuen: "ens ha delectat en sessions privades amb tots els ets i uts sobre la ja mítica trobada entre Maria Victòria Álvarez, àlies Vicky, i la diputada Alícia Sánchez- Camacho al restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010, i que va ser convenientment gravada per l’agència Método 3. Un De Profundis nostrat interpretat pels feixos de bitllets de 500 euros –i de 200, precisa amb diligència Vicky en la declaració jurada al Jutjat d’Instrucció núm. 5 de Madrid el passat 12 de febrer– que el dilecte Jordi Pujol Ferrusola transportava assíduament i diligent a Andorra...". La gravació del dinar entre Maria Victòria Álvarez i Alícia Sánchez-Camacho efectuada per l’agència Método 3 al restaurant La Camarga mostra la cara més sòrdida i ambiciosa de Jordi Pujol Ferrusola.

Però no ho és tot. Com el minuciós relat de GI és caòtic, ric en asprors i inconnex, l’hem dividit en capítols: un, relació amorosa i nissaga familiar; dos, corrupció, negocis i política –percebran els lectors la subtil deriva de l’amanuense–, i tres, gent, luxe i sexe, un apartat en el qual no entrarem en gaires digressions per això de l’ètica periodística.

Amor i família


«La família que prega unida roman unida», va dir Joan Pau II, al cel sigui. I la nissaga Pujol segueix fil per randa aquesta sacrosanta admonició del Sant Pare. La mare, per exemple. Refereix Vicky que la que talla el bacallà financer és la florista, explica GI. És inevitable recordar aquell memorable article de Gregorio Morán a La Vanguardia, brutalment censurat i després divulgat en altres mitjans, que parlava de l’ambiciosa dèria financera de la matriarca, mentre el patriarca es dedicava a «sus labores» polítiques. Tornem a la narració: en els recurrents viatges a Londres que feia la parella, Jordi i Vicky, la trucada de la mare no podia faltar... i el noi ja és prou granadet.

En certa ocasió, en un d’aquests viatges financers, el fill tenia la intenció de comprar-se un Lotus. Però no un Lotus qualsevol, sinó un Lotus de carreres. La broma costava 600.000 euros, més 400.000 euros en taxes relacionades amb els drets a les curses –i en això ni GI, ni Vicky, ni la declaració jurada no aclareixen gaire la qüestió. Doncs bé: una trucada telefònica de la matriarca li diu que, si ja ha arribat a Londres, «ja sap on són els 400.00 euros». En aquesta ocasió, s’havien quedat curts, malauradament. Tant se val, però: en la declaració jurada, l’amant parla dels 18 cotxes de gamma alta estacionats en una nau de Premià de Mar –fins que la va vendre– i actualment en el pàrquing de la finca del carrer Muntaner de l’hereu.

No entrarem en detalls en la sòrdida relació de maltractaments que, relata GI, ha patit Vicky a les mans de Jordi Pujol Ferrusola. Ni de les seves patologies mentals. Ni de la farmacopea imprescindible prescrita pel psiquiatre. Fins i tot, l’amant ofesa enalteix les notables i inesgotables virtuts amatòries del galant –«i sense medicació», se sorprèn la dama– sense discernir la susdita, refereix GI, si les pastilles en qüestió eren ansiolítics o bromur: en la declaració jurada Vicky menciona una estranya combinació de bipolaritat, d’impotència i d’addicció al sexe que Jordi li havia confessat. GI menciona, divertit, com Vicky explica a Alícia com el mateix Josep –el tercer fill de la nissaga Pujol i titllat de «pichaloca»– «li havia tirat els trastos» sabent que vivia amb el seu germà i dels enamoraments d’aquest amb una senyora assídua al Liceu a qui enviava poesies i altres galanteries.

La relació glamurosa de Jordi i Vicky, en fi, no es trenca per desavinences connubials, no. La cosa és més prosaica: un negoci que Vicky planteja al seu amant –que té contactes i potencials inversors– sobre un projecte de l’empresa catalana Tersa de centrals hidroelèctriques a Mèxic. El negoci prometia: «17 milions primer, i després fins a 110 milions», diu Vicky. El nuvi fa i desfà i deixa l’estimada fora del business i sense possibilitat de cobrar la comissió d’«entre un 2,5% i un 10% de comissió». Ves per on. Mal rotllo. Es trenca la relació. No hi ha res de pitjor que una persona despitada per una pirula.

Corrupció, negocis i política


Gargamella Insondable menciona que és el capítol més sucós de la comèdia. I, veritablement, el ball de noms és prodigiós. Felip Puig & Brothers, per exemple. Societats amb Pujol en empreses a Panamà, Mèxic i Londres. I en el cas Palau, l’hereu està «fins a les orelles», com també en els abusos de l’Institut Català del Sòl, on Jordi entra com «Pedro por su casa» i sempre, sempre, resulta impune. El germà de l’aleshores conseller d’Interior i Jordi Pujol jr., de fet, han compartit despatx al carrer Ganduxer durant uns quants anys.

GI fa una pausa i s’aclareix la gola per parlar de l’evasió fiscal. Poca broma. Vicky explica que Herbert Brandford és l’evasor fiscal de capçalera de la família Pujol. Així com la menestralia tenia abans metge de capçalera, els rics tenen financer de capçalera per solucionar els maldecaps relacionats amb els impostos del seu capital. Així són les coses... El senyor Brandford té un despatx a la City de Londres i ja fa anys que s’encarrega de l’economia dels Pujol. Vicky destaca la familiaritat amb la qual tracta l’hereu en les trobades i els sopars en en què ha estat present. El senyor Herbert, al capdavall, disposa de nombroses societats fantasma que es dediquen al rentat de capital i a l’evasió fiscal dels afortunats, una pràctica, tot sigui dit, força honorable entre els prestigiosos bufets a Suïssa, Luxemburg, Liechtenstein, Andorra, Bermudes i tutti quanti. L’especialitat de l’amic Herbert, sembla, està centrada en Liechtenstein i els paradisos fiscals del Canal. Sorprèn l’interès que mostra la diputada Camacho amb l’entrellat dels Puig i els Pujol.

Jordi Pujol jr. surt a relluir en tots i cadascun dels possibles dossiers delictius del país. «Com és possible que hagi resultat impune en el cas Prenafeta?», diu GI que es pregunta Maria Victòria Álvarez. I respon la dolça Alícia sobre aquesta implicació de Jordi Pujol: «Rubalcaba ho negarà». «I què li deu a Rubalcaba?», es pregunta l’examant. «Ho deu al seu pare», respon esotèrica Alícia Sánchez-Camacho.

El capítol dels negocis a l’Argentina és de rabiosa actualitat. La conversa entre les amigues gira entorn dels tripijocs amb un «superamic» de Tarragona que no revela –es tracta de Lluís Badia, exsenador convergent i aleshores president del Port de Tarragona– i amb el qual Jordi Pujol Ferrusola va fer negocis a Puerto Rosario amb 18 milions d’euros. «Extrets de les arques municipals», matisa Vicky. La compra de les terminals 1 i 2 de Puerto Rosario no va ser profitosa i, a més, va coincidir amb uns moments especialment convulsos entre la resta dels socis argentins: estafes, mala gestió, deutes monumentals, inactivitat portuària... El que GI no sabia era que fa només cinc mesos Jordi Pujol jr. va vendre a la xilena Ultramar el seu 30% de les accions de la Terminal Puerto Rosario SA (vegeu EL TRIANGLE 1097). L’atzar va voler que, a finals d’any, Mercè Gironès, esposa de Jordi Pujol –separats, però socis–, constituís Irigem 2013 SL, i una setmana després efectués una ampliació de capital de 7,6 milions d’euros.

Mèxic és un altre dels destins econòmics predilectes dels Pujol. Acapulco, en concret. La recent inauguració de l’hotel Encanto va ser una cita obligada a l’alta societat de Guerrero. Les fotografies de la premsa rosa local mostren els Pujol –el patriarca, Marta Ferrusola i, òbviament, Jordi fill, soci significat de l’hotel– envoltats de les celebritats d’Acapulco. Tot i que no hi era present, Vicky manté que Felip Puig està associat a l’aventura hotelera mexicana.

L’obscur afer Mestre, el capo del Port de Barcelona, també surt a relluir en les converses entre Alícia i Vicky, que es fa creus de com no van ser detinguts també els germans de Josep Mestre. GI relata l’estreta amistat entre Mestre i Sumarroca i l’estrambòtica compra de Spanair per part d’aquest darrer –entre altres– a instàncies de l’aleshores president Montilla. I com no hi podia faltar el cas Pretòria? Doncs resulta que Jordi Pujol també mantenia relacions comercials amb el mític Luigi i es refereix a un negoci que perpetraven plegats per construir un pàrquing.

L'exgeneral que va capturar al 'Che', jutjat per col·laborar en un complot per matar Evo Morales

El general bolivià que va capturar el guerriller Ernesto 'Che' Guevara, Gary Prado Salmón (foto), ha acabat a la banqueta dels acusats en un judici contra desenes de persones per un complot per matar el 2009 el president de Bolívia, Evo Morales. Gary Prado Salmón està acusat de col·laborar amb l'hongarès-croat-bolivià Eduardo Rózsa, líder d'un grup que hauria intentat matar el 2009 el president Evo Morales i donar suport a un moviment separatista en el departament de Santa Cruz.

Prado Salmón, el 1967, va capturar el guerriller Ernesto "Che" Guevara de la Serna i ara s'enfronta a un judici, reprès dilluns passat, per complot. Sembla que la revolució i la contrarevolució es tornen a trobar dècades després a Amèrica Llatina. Si es confirmen les acusacions, es demostraria que en els sectors reaccionaris hi ha coses que no canvien.

No obstant això, Prat Salmó rebutjar de manera absoluta les acusacions, va informar l'agència espanyola de notícies Efe el seu fill, l'advocat Gary Prado Arauz. A la represa del procés de dilluns passat, l'exgeneral, que està paraplègic des de 1981 per un tret suposadament accidental d'un altre oficial, es va presentar en una cadira de rodes.

La seva presència per sotmetre al procés va ser la novetat en aquest macrojudici que va per llarg i en el qual estan imputades 39 persones, entre elles l'hongarès eLod Tóásó i el croat-bolivià Mario Tadic. No totes elles estan en el judici, ja que 18 es troben fugides.

Acusat de col·laborar amb l'hongarès-croat-bolivià Eduardo Rózsa, suposat líder del grup que hauria intentat matar el president, Prat Salmó ha assenyalat en la seva defensa que va tenir un contacte amb Rósza només perquè aquest es va presentar com a periodista i va entrevistar-lo per la captura del guerriller argentí-cubà Ernesto Guevara de la Serna el 1967.

Rósza i dos dels seus suposats còmplices, el romanès Magyarosi Arpak i l'irlandès Dwayer Michael Martin, van morir en un operatiu policial l'abril del 2009, en un hotel de la ciutat de Santa Cruz, mentre els esmentats Tóásó i Tadic van ser detinguts i van ingressar en presó.

El Govern ha acusat diversos líders de l'oposició a Santa Cruz de cooperar amb aquest grup, el que han rebutjat assegurant que es tracta un muntatge de l'Executiu per perjudicar i perseguir.

Els antecedents d'aquest procés s'han de buscar en la crisi del 2008, quan a Bolívia es van produir els atacs contra l'Assemblea Constituent, l'anomenat cop cívic prefectural, la presa (i crema d'institucions), la humiliació de camperols a la plaça principal de Sucre... el que es va denominar com «empat catastròfic», ja s'havia guanyat el govern però no tenia el poder.

No obstant això, les forces de Morales, en una sèrie de moviments dignes d'una guerra de posicions, van ser reprenent el control, i finalment la dreta va ser derrotada, primer militarment, després d'una massacre de camperols l'11 de setembre a Pando. Es va aconseguir desactivar un dels principals líders de la dreta, Leopoldo Fernández, empresonat actualment. I finalment la dreta va ser derrotada políticament el 2009, amb l'aprovació de la constitució en referèndum al gener i la victòria d'Evo al desembre amb el 64%.

L'abril de 2009 s'havia desarticulat el citat grup armat format per antics mercenaris de la Guerra de Iugoslàvia, que, segons sembla, havien arribat al país pagats per grups de la dreta oligarca de Santa Cruz i planejaven una sèrie d'accions «terroristes» destinades a desestabilitzar per a una possible separació de Santa Cruz en aquest moment. Tot això acaba amb la intervenció de les forces especials de la Policia boliviana, que entra a l'hotel on s'allotjaven el grup amb el seu líder, Eduardo Rózsa, al capdavant.

Suïssa aprova amb un 67,9% limitar el salari dels directius en referèndum, aquesta cosa prohibida pel feixisme espanyol

Els suïssos han aprovat avui per una majoria aclaparadora del 67,9% limitar els salaris excessius i altres "paracaigudes daurats" dels directius de les grans empreses. En un referèndum històric pel seu contingut, però també pel seu resultat -els 26 cantons sense excepció han votat a favor- els helvètics han decidit que siguin els accionistes i no els propis directius els que decideixin sobre les seves remuneracions. Les sancions en cas que es violin aquestes disposicions: tres anys de presó i una multa equivalent a la remuneració de sis anys.

La campanya alarmista de la patronal Economie suisse i dels partits de dretes afirmant que un cop aprovada la reforma centenars d'empreses marxarien a l'estranger i es perdrien milers de llocs de treball no ha fet cap efecte a una població prou ben informada, i la majoria ha votat a favor de la coneguda com a iniciativa Minder -en referència a Thomas Minder, el senador que la va proposar- o "iniciativa contra els salaris abusius".

Només 762.000 votants han dit "no", mentre que més de 1,7 milions de ciutadans han recolzat la mesura.

En resum, la iniciativa pretén posar límit als salaris que cobren els directius de les grans companyies a través del control i l'aval dels accionistes.

Quan entri en vigor -el Govern té un any per redactar i implementar la nova normativa- la llei s'aplicarà a totes les societats anònimes helvètiques que cotitzen a la borsa suïssa o a l'estranger.

Segons la normativa, l'assemblea general d'accionistes de la companyia elegirà anualment al president del Consell d'Administració i als seus membres i s'ha de pronunciar anualment sobre les remuneracions del consell d'administració, de la direcció i del comitè consultiu.

Així mateix, la nova llei prohibirà que els membres dels òrgans directius rebin una indemnització per la seva partida, coneguts com els "paracaigudes daurats", així com primes per contractació. A més, quan els directius abandonin l'empresa no podran obtenir cap remuneració anticipada, ni podran estar vinculats per contracte al consell o a una societat del grup.

Els estatuts de les empreses hauran de regular tot el relacionat amb els bons i les participacions, així com els crèdits i els préstecs que es puguin lliurar a la direcció.

Conscients del rebuig que la proposta generaria entre els oligarques afectats, els promotors de la iniciativa no han oblidat incloure sancions en cas que es violin aquestes disposicions: un màxim de tres anys de privació de llibertat i una multa equivalent a la remuneració de sis anys.

Cadenes humanes en defensa de l'escola pública

Milers de persones han format avui cadenes humanes en diverses poblacions catalanes, com Barcelona i Badalona, en contra de les retallades i en defensa de l'escola pública. Una de les cadenes humanes que ha congregat a més ciutadans ha estat la que s'havia convocat a Badalona, on milers de persones han unit les seves mans en una cadena humana per mostrar el seu rebuig a les retallades en l'ensenyament públic dels governs de CiU i PP. Foto: La cadena al Poble Nou de Barcelona.

La convocatòria de Badalona ha reunit a molts ciutadans que també protesten contra la reforma laboral i defensen el dret a l'habitatge, com resum de les polítiques neoliberals dels governs de Catalunya i Espanya.

A Barcelona, una de les cadenes humanes estava convocada per l'Associació de Pares i Mares d'Alumnes (AMPA) de l'Escola Fluvià, al districte del Poble Nou, on un centenar de pares i mares, alumnes i professors, molts d'ells amb samarretes grogues amb el lema "SOS Escola Pública", han clamat a favor de l'escola pública i contra la financiació de les escoles elitistes i segregadores de l'esglèsia.

En declaracions als periodistes, la presidenta de l'AMPA de l'Escola Fluvià, Elisenda Fernàndez, ha denunciat la falta d'equipaments i ha reivindicat la importància de lluitar contra les retallades per evitar la pèrdua d'una generació d'estudiants i de dècades d'avanços socials que ara es volen desmuntar amb la falsa excusa de la crisi.

Israel posa en marxa una línia d'autobusos només per palestins

El Ministeri de Transport israelià obrirà una línia d'autobusos només per palestins entre el nord de Cisjordània i Israel per impedir que aquests viatgin en els que usen els passatgers israelians, ha informat avui el diari digital israelià Ynet. A partir de demà, començarà a funcionar aquesta nova línia d'autobusos, destinada a transportar els treballadors palestins que viatgen diàriament del nord de Cisjordània a través del lloc de control militar d'Eyal, prop de Qalqilya, al centre d'Israel.

Segons han indicat a Ynet diversos conductors d'autobús, tot i que ells no tenen potestat per impedir que palestins es pugin als autocars de la línia regular, se'ls ha informat que a la cruïlla militar dels soldats els ordenaran abandonar i pujar als nous transports destinats per a la població àrab. "No ens permeten negar el servei i no ordenarem a ningú que es baixi de l'autobús, però, pel que ens han dit, a partir de la setmana que ve hi haurà controls en el lloc de control (militar) i demanaran als palestins que es pugin als seus propis autobusos", va declarar a Ynet un conductor de Afikim, l'empresa de transports que té la franquícia a la zona.

"Tothom cridarà que és racisme i apartheid. Realment no sembla una cosa bona i potser haurien de trobar una altra solució, però la situació que hi ha ara mateix és insostenible", va afegir l'empleat. Encara Transports assegura que la nova línia forma part de la xarxa general, només s'ha informat de la seva existència en els pobles palestins amb pamflets escrits en àrab i no en les colònies jueves a la mateixa zona de Cisjordània.

Segons el rotatiu digital, el ministeri assegura que els nous autobusos tenen com a objectiu disminuir el amuntegament existent en les línies usades per jueus en aquesta zona i defensa el pla argumentant que hi ha hagut protestes per la tensió i baralles entre passatgers àrabs i jueus.

Les noves línies, assegura Transports, "no són línies separades per palestins", sinó que pretenen millorar els serveis oferts als treballadors palestins i reemplaçar "línies irregulars, pirates, que cobren preus molt cars als passatgers palestins", a més de "reduir la congestió, el que beneficiarà tant a palestins com a israelians". Sobre les instruccions de no permetre que els palestins viatgin en els autobusos destinats a jueus, Afikim ha assenyalat que "aquesta pregunta ha de dirigir als cossos de seguretat".